En
temps de guerra, un havia d’estar al bàndol dels franquistes. Si no ho estaves,
eres empresonat. De fet, no només no podies ser republicà, sinó que havies de
saludar als militars franquistes cada cop que passaven per davant teu. És cert,
per tant, que era una dictadura molt recta i estricta, i que potser és
recordada com una atrocitat per la seva extensa duració, de 40 anys gairebé.
Realment van passar coses molt exagerades, com per exemple, molts assassinats.
Quan hi ha una guerra civil, el mal no es fa a la guerra en si, sinó a les
venjances posteriors: gent que mata a persones que li deuen diners, altres que
maten a coneguts per ser republicans o comunistes...
És
per això que la seva família no era franquista. Sí que era, però, molt
catòlica, essent ambdós pare i mare persones de missa i confessió diària. El
seu pare tenia una tenda de sabates fetes a missa, i les seves millors clientes
eren les monges franciscanes que, com era lògic, no pagaven. Els seus pares ho
permetien perquè eren molt religiosos. Un cop retirat de la feina i jubilat, es
va dedicar a comprar vides de sants i a llegir-les.
