La vida quotidiana


Cartilla de Racionament
La situació a Espanya va empitjorar quan es va estendre la fam entre la població. Tot i que a Mallorca no es va arribar a una situació extrema, de passar fam de veritat, sí que va haver-hi una època en la que moltes famílies anaven justes de menjar: les mongetes de Sa Pobla o la patata es va convertir en el pa de cada dia. Frase irònica, tenint en compte que la mancança de menjar era tan greu que ni tan sols hi havia pa per alimentar la població.
Tal fou la situació, que el govern va començar el programa de les Cartilles de Racionament. Gràcies a aquestes, cada membre de la família era assignat cada setmana una quantitat determinada d’aliments: sucre, arròs, pa... és a dir, aliments bàsics. Cada tenda en repartia i la persona que en rebia anava amb la cartilla, d’on se li treia un cupó i se’ls hi repartia les racions que els hi tocava. Es duia a terme el mateix procés pels altres productes, com el tabac.
Cal tenir en compte que la primera ordre que va fer Franco havent guanyat la Guerra Civil fou penjar cartells per tots els carrers que posaven: “Se prohibe blasfemar” o “Se prohibe hablar mallorquín. Es obligatorio hablar Español”. Aquests, de per si, ja denotaven el tarannà de les polítiques antinacionalistes i anticatalanistes del règim franquista. Pel que fa a l’idioma, de fet, la situació era molt semblant a l’actual a Catalunya amb alguns partits de dretes. Franco va abolir qualsevol ús d’un idioma que no fos l’espanyol a tots els nivells i va prohibir l’ús del mallorquí a les empreses oficials o a nivell públic.
Cartilla de Racionament
Això obligava a tots els funcionaris i totes les entitats oficials a realitzar absolutament totes les activitats en castellà. Ell, que treballava al Registre, va ser testimoni d’aquest procés de castellanització. Treballant en el registre d’una població com Inca, on la majoria dels habitants són pagesos, eren molts els que venien al registre a fer alguna consulta o certificar alguna consulta. Els pagesos eren gents que mai havien sortit del poble i que, per tant, no parlaven castellà. Tot i això, els treballadors del Registre van ser recordats que la llei que imposava el castellà com a única llengua oficial s’havia d’imposar amb autoritat i sense cap excepció. El primer cop que en Tomàs atenia algú, li va tocar atendre a un pobler, és a dir, a un pagès.  Així, es veia obligat a dir-lis que no els entenia quan parlaven en català, que si volien quelcom havien de parlar en castellà, perquè sinó simplement no ho entenien, fet que creava molta discussió amb els pagesos.
El problema era que gairebé ningú parlava castellà, ja que era impossible haver-lo après sense haver rebut educació en castellà o sense haver sortit de Mallorca. Dins la oficina del Registre, però, parlaven castellà, ja que la majoria de treballadors eren peninsulars. No obstant, pràcticament ningú parlava el castellà. Sí que és cert que hi havia famílies que, per demostrar la seva superioritat, parlaven castellà a casa, com era el cas del seu cap. Per tant, la realitat era que el mallorquí se seguia parlant a dins les cases, encara que no públicament.
Cues davant l'oficina de Racionament d'Inca
En el seu cas, els primers dies a la ràdio, el van fer presentar un disc de música clàssica. Al ser la ràdio pública, havia de fer-ho en castellà. Ell mateix, va notar l’accent mallorquí i els castellanismes amb els que parlaven, així que es va prometre a ell mateix que no parlaria públicament a la ràdio fins que no parlés bé el castellà. Així, va estar més de dos mesos aprenent acastellà amb un magnetofon de forma autodidacta fins a arribar a parlar-lo tan bé que la gent no notava la seva procedència mallorquina. De fet, dins el registre, els treballadors comunicaven qualsevol consulta primer a ell en mallorquí i després ell la passava al seu cap, que era de Valladolid, en castellà, ja que aquest no entenia com parlaven els enregistradors mallorquins.
Els dijous per la tarda no hi havia escola, motiu per el qual els dos germans anaven a casa la seva àvia a passar la tarda, que vivia molt a prop de l’estació d’Inca. En certa ocasió, anaren a veure com passava el tren i, quan aquest arribava, hi havia un petit esglaó que el separava de la via. Ell recorda veure una dona que, al baixar, ell li va veure fins els turmells, ja que el vestit no el passaven. Tant els hi havien dit als nens que les dones no podien ensenyar res, que només veure aquell tros de pell, va sortir corrents a confessar-se. Això és mostra de la censura. 

“Era una altra manera d’ensenyar, una altra manera de fer les coses” –afirma.

Una censura que en Tomàs va viure de primera mà, ja que va ser gerent del cine principal. Per fer una pel·lícula, et deien tots els trossos d’aquesta que s’havien de tallar per poder-la veure. Quan més gran era el poble, més cosa podia veure: a Palma es podia veure un espectacle de varietats que, per veure’l a Inca, primerament havia de passar la revisió dels capelles. Si qualsevol d’aquests capellans deia que algun tros havia d’estar eliminat, així era. És conegut el fet de que un simple petó ja era censurat als cinemes, encara que fos entre home i dona.
Censura al Cinema
A la ràdio, cada setmana rebien una llista dels discs prohibits –que solien ser entre deu i quinze-, és a dir, d’aquells que no podien posar, ja fos perquè les lletres tinguessin un contingut eròtic o simplement amorós. Pel que fa a la televisió, només hi havia un canal, Televisió Espanyola: la televisió pública, i aquesta emetia el que li afavoria, és a dir, programes a favor del règim. Quan es va fundar TeleCinco va ser un escàndol, ja que sortien dones amb vestits molt curts. Per tant, potser la censura es notava més amb els llibres o el cinema, que depenia del poble on es vivia –a Palma, la capital, es permetien moltes més coses que a un poble com Inca. A més a més, en els cinemes, abans de començar la pel·lícula, tothom s’havia d’aixecar i cantar l’Himne Nacional i, en el descans, reproduïen el Nodo, és a dir, el Noticiario Nacional, que única i exclusivament parlava de Franco. A acabar, era obligatori tornar a cantar el Cara el Sol.
La censura potser va ser un dels canvis més radicals a nivell quotidià, ja que gairebé no es va notar cap diferència amb els preus. La principal problemàtica va ser que, acabada la Guerra Mundial, gairebé tots els països europeus i americans, declararen el boicot a Espanya. Això va provocar, principalment, molta fam, ja que molts productes que havien de ser importats no ho eren. No fou fins que el General Perona, d’Argentina, ben entrats els anys 50, va començar a enviar farina i altres recursos cap a la Península Ibèrica de manera gratuïta. Quan els argentins pararen la seva exportació, el General Marshall, americà, va venir per fer una espècie de tracte. Ell donaria menjar a canvi de que el govern espanyol deixés passar els seus avions amb bombes atòmiques. Així, Espanya va començar a tenir relacions amb altres països.
Algunes de les obligacions imposades per el dictador  eren relacionades amb aspectes catòlics: anar a missa i a la comunió mínim un cop a l’any confessar-se i congregar-se... Inclús, algunes de les empreses oficials, sinó havies confessat, no et pagaven el sou. De fet, quan et confessaves, et signaven un paper conforme ja hi havies anat i així ja podies cobrar.
Anunci publicitari que evidencia el paper de la dona
Pel que fa al paper de la dona, la dona viva molt discriminada i sota l’autoritat dels pares o del marit. Era una societat molt masclista. Per exemple, en el seu cas, va començar a relacionar- se amb la seva dona parlant en el seu replà, ja que el pare d’ella els hi va prohibir veure’s a partir de certes hores de la tarda. A més a més, no podien estar parlant tots sols. Tal era la situació que les dones no podien anar soles a un cafè o a fumar, ja que ràpidament les jutjaven de “fulanes”. Així, les dones no podien treballar, sinó que s’havien de limitar a quedar-se a casa fent feines de la lar i cuidant dels seus fills. Tampoc podien fer transaccions bancàries o compres sense la presència del seu marit. És a dir, una dona no podia fer ses sense que el seu home l’acompanyés i ho autoritzés, conforme estava d’acord amb ella. Desafortunadament, si un home pegava a la seva dona, les dones no tenien dret a denunciar-lo, ja que “els homes podien fer el que volguessin amb les seves dones”, o això es creia.
Retall de Diari de Mallorca
Durant el règim de Franco, era comú el que s’anomenava corrupció d’Hisenda. Quan morí Franco i s’inicià la democràcia, el registre va començar a aplicar els sous reals i declarar el que realment havia de cobrar, ja que fins llavors només cobrava una dècima part del que treballava. Això el va permetre en una posterioritat guanyar na bona pensió. Tot i això, no va viure malament ni en temps de Franco ni en temps de transició, perquè es va mantenir al marge de la política.
Tot i això, gairebé el detenen en una ocasió per haver mencionat a la ràdio quelcom que no havia passat per la censura. Només s’havia limitat a dir que les autoritats no havien anat a un homenatge a un pianista mallorquí que ell mateix havia organitzat i on les autoritats, tot i haver estat personalment convidades, no van aparèixer. Això es devia a que l’alcalde d’Inca havia anat a animar els jugadors del Mallorca i no havia pogut assistir. Simplement firmant uns papers, ja li retornaren el comandament de l’emissora. Encara que a ell no el van detendre, si que van empresonar al director de la ràdio però, com que esperava un fill, va ser alliberat amb molta rapidesa.