Un
exemple de les atrocitats comeses eren els anomenats “fletxes”, un grup de
joves falangistes que portaven un pal a la mà a mode d’arma. En una ocasió, van
passar per Inca i tothom era obligat a anar-los a veure passar per davant de
l’Ajuntament. Mentre els joves passaven cantant el conegut himne franquista, Cara el Sol, la gent havia d’aixecar la
mà. Ell, que estava en primera fila, estava distret i no va alçar la mà. Quan
van passar i van veure que no aixecava la mà –gest que era vist com un gest de
respecte- el van apartar de la multitud i li van preguntar perquè no havia
alçat la mà. Tot i això, el van deixar en llibertat ja que coneixien el seu
pare i eren conscients de que era d’una família que no era fi del al règim o,
més ben dit, contrari al règim o problemàtica. No obstant, van obligar-lo a
beure un got d’oli de racino. L’oli de racino és conegut pels seus efectes
laxants i, aplicat a persones sanes o sense problemes estomacals, provocava
diarrea durant setmanes.
 |
| Bombardejos a les costes mallorquines |
La
repressió però sí que es va notar arreu de l’illa. Per exemple, un dels seus
veïns d’Inca –un conegut barber del poble- vivia amb la seva dona i un sol
fill. Ell era republicà acèrrim, mentre que la dona era catòlica –de missa
diària- i el fill havia començat a estudiar al seminari per ser capellà. Però
el seu fill, de gran intel·ligència, no es va creure el Misteri de la
Santíssima Trinitat quan el va haver d’estudiar al seminari, així que se’n va
anar a parlar amb diversos capellans d’Inca. Va decidir que, fins que no fos
convençut de l’existència de la Santíssima Trinitat, abandonaria els estudis
per formar-se com a eclesiàstic. Finalment, els va abandonar permanentment i
mai va tornar a estudiar al seminari. Desafortunadament, mig any abans d
començar la Guerra Civil, aquest jove va morir de tuberculosis.
 |
| Presoners republicans a Manacor |
Moltes
foren les víctimes que moriren condemnades per ser contraries al règim. Un
altre exemple és el d’un treballador de la tenda del seu pare que, de manera
rutinària, abans d’anar a treballar, passava pel Carrer Major i entrava al
anomenat “Cafè de la República”. Tot i això, no era una persona que defensés la
república, simplement s’aturava a prendre el cafè al lloc més pròxim de la seva
feina. Va arribar el dia en que l’empresonaren sense judici previ.
Treballant
ell al Registre, se’n va adonar de moltes de les problemàtiques que hi havien.
Per cada persona que tancaven, els franquistes demanaven al registre un
certificat que indiqués si tenia propietats i quantes en tenia. Si es donava el
cas que tenia alguna finca registrada en qualsevol dels registres mallorquins,
els feien fer un certificat. Immediatament, un jutge militar ordenava que
s’embarguessin aquelles finques, sense poder fer res per impedir-ho. Si mataven
a l’empresonat en qüestió, el govern prenia les seves finques i si no el
mataven, quan l’alliberaven, podia tornar a obtenir les seves finques, pagant
l’embarg, és a dir, la quota que equivalia al preu de la casa. Per tant, els
presos sortien perdent de totes maneres.
En
un principi, però, el Tomàs era franquista, però això es devia a la ignorància
en la que vivia. Fins i tot, escrivia poesies dedicades a Franco. En aquest
temps, només se sentia parlar de Franco com a quelcom que estava destinat a
governar. Incús hi havien profecies que afirmaven que “el principi espanyol, asesorado por un pontífice cuyo nombre
significarà la Paz, gabaran al comunismo”. Clarament, es referien a Franco
i al Papa Pacelli XII. Però quan es va adonar dels crims que cometia el seu govern,
va decidir no defensar-ho més i, més aviat, mantenir-se neutre.
