Introducció

Em dic Aina Seguí i curso 4t d’ESO a les Escola Garbí Pere Vergés de Badalona. Per tal d’aprendre sobre el franquisme –període molt important de la Història espanyola- hem entrevistat a coneguts o parents que visquessin el règim de primera mà i hem recollit tota la informació per crear blogs. En el meu cas, he entrevistat a Tomàs Seguí Payeras, el meu avi patern, una persona que ha viscut gran part de la seva vida sota el règim franquista i que, sens dubte, té moltes històries a explicar. Gràcies a aquest treball, he pogut aprendre i conèixer aspectes de la vida del meu avi i de la meva família que mai havia conegut  i, a més a més, he pogut entendre perfectament el funcionament del règim, les conseqüències i l’impacte que va tenir sobre la població, que va resultar ser-ne la principal víctima. Conèixer el testimoni d’algú que ho ha viscut en la seva pròpia pell i conèixer els seus propis records m’ha permès tenir un coneixement més ampli i entendre molt millor aquest període de la història i com ha afectat a la societat d’avui en dia i la nostra manera de pensar. 

Biografia

Tomàs Seguí Payeras va néixer el 5 de Desembre de 1923 a Inca, població de l’interior de Mallorca, aproximadament a 30 km de distància de Palma. Fill d’un sabater i d’una mestressa, eren cinc germans: el major, de l’any 1918 una germana del 1921, un germà petit de l’any 1927 i una germana petita de l’any 1932. Va començar la seva escolarització a l’escola de les monges franciscanes, però amb 5 anys el van traslladar a la Salle, començant per la cinquena classe. Acabat el primer curs, va fer un segon curs de cal·ligrafia, seguit de dos cursos de comptabilitat. Acabada l’escola al 1938, va començar a treballar el Registre de Propietat, guanyant tan sols 25 pessetes per mes, tot i que treballa de dilluns a dissabte 10 hores al dia. Es va casar el 19 d’Abril de 1950 –dia de la Festa de la Unificiació- amb Margarida Palmer Pomar. Es traslladen a una casa llogada d’Inca i a l’any 1951 s’estableixen a una altra casa de la població, on va viure fins 1968. Amb ella tindrà quatre fills: Rafel, nascut el 21 de juny de l’any 1956, Antònia, nascuda al 6 de setembre de 1958, Concepció, nascuda el 1 de Desembre de 1960 i, per últim, Miquel, nascut el 18 d’Abril de 1962.

Fins l’any 1988, treballa al Registre de Propietat d’Inca, una oficina semioficial que es dedica a acreditar la propietat de les persones sobre les seves vivendes. Li ofereixen un lloc de treball a la nova emissora de ràdio fundada a Palma, i davant la impossibilitat de viatjat cada dia d’Inca a Mallorca per anar a la feina, la família es traslladarà a Palma, la capital mallorquina, el 1968. Per l’altra banda, la ciutat tenia una millor oferta educativa pels seus fills, que obtenien tots molt bones qualificacions i, si es traslladaven, només hauria d’anar a Inca diumenges i festius. Així, Tomàs Seguí, obtenia una feina com a locutor a la Ràdio Nacional de Mallorca, emetent un programa diari de dues hores sobre música clàssica. Essent aquesta una feina de molt de prestigi i ben remunerada, el va permetre viure una vida mínimament confortable a la ciutat acompanyat de tota la seva família. Així ha estat la situació fins a l’actualitat.

La Segona República

Proclamació de la República a l'Ajuntament de Palma

La Segona República es va proclamar el 14 d’Abril de 1931, havent complert ell 8 anys.  La República s’anuncia a la plaça d’Inca i es realitzen diversos discursos en els quals s’anuncia un canvi radical en el govern i en la seva manera de fer. 

La Guerra Civil

La guerra civil s’inicia oficialment el 17 de Juliol de l’any 1936, les notícies de l’inici de la guerra no arribaran a Inca fins el diumenge 19. Havent sortit de dinar, es trobaren a un amic de la família, que els hi va explicar la situació: la presència de soldats i l’aparició d’un col·lectiu armats i vestits amb camises blaves, que eren anomenats falangistes. A més a més, durant la missa primera d’aquell mateix matí, els soldats havien beneït totes les armes que havien emprat. Començava així la Guerra Civil a Mallorca, el 19 de Juliol de 1936.

A un poble com Inca, gairebé no arribava la informació relativa a la Guerra era molt escassa, ja que estava molt mal comunicat i no hi havia els avenços tecnològics dels que disposem avui en dia. La Guerra Civil, a més a més, era desconeguda, i la població no era conscient del que podia arribar a ser i fer.

Al cap de tres dies, varen fer un pregó en el que feien saber que el dia següent passarien una sèrie d’avions. “No us espanteu, aquests són dels nostres” anunciaven els militars falangistes. Gairebé ningú d’Inca havia vist un avió, evidentment. Sortint d’escola, varen sentir un soroll i tots els nens mirarem a l’aire. Com si es tractés d’una mosca petita, van veure quelcom que volava que, tal com els havien anunciat, era un avió, tot i que ell, al no haver-ne vist mai cap, no reconeixien. Es començà a sentir soroll: eren els republicans, els anomenats rojos, tirant bombetes, petits petards que feien soroll al caure al terra. La població es va espantar ràpidament i tothom va marxar. Amb l’espant, tota la seva família -tietes, germanes...- se n’anaren a viure a un camp durant tres dies. S’instal·laren amb allò que pogueren: dormint amb llençols estesos al terra. Tot i que tenien pensat no tornar al poble fins que ja no hi hagués amenaça d’avions, al cap de tres dies retornaren al poble.

Míting de Rossi a Manacor

En un principi, al no haver-hi notícies ni televisió, no se n’adonaven gairebé de res del que passava durant la Guerra. De tant en tant, però, arribaven algunes notícies sobre les diverses conquestes per part de les tropes franquistes. Al mes d’agost, arriba un vaixell provinent de Barcelona,, amb tropes roges, que entrà pel port de Manacor. Durant 25 dies, la illa va estar en batalla i començaren a venir italians. Un d’ells, Conde Rossi, comandava a Mallorca i va aconseguir que el cap de l’exèrcit mallorquí es posés de la seva banda, i va fer matar a molta població mallorquina fidel a la República.  Un cop expulsats els tripulants del vaixell barceloní, els pocs que no varen exiliar-se van ser morts per les tropes falangistes.

Rossi reunit amb el Cap general de l'exèrcit mallorquí

Molta gent va ser empresonada, tot i no ser republicans, sinó pel simple fet de relacionar-se amb gent que sí ho era, o per anar a bars republicans. Tant gran fou el nombre d’empresonats que vaixells i cinemes es convertiren en presons. També van començar a produir-se les anomenades saques, que consistien en fer creure als presoners que els alliberarien, se’ls enduien de les presons un cop ja era fosc i els portaven a les carreteres, fent-los creure que els acompanyaven a sortir. Però, a la realitat, només era una estratègia per matar als presos amb més facilitat i rapidesa. De fet, la carretera de Porreres és coneguda per ser una zona on centenars de persones moriren durant la Guerra Civil i on encara es conserven cadàvers enterrats.

Degut a un problema físic –té la malformació dels peus deformes- no va haver de fer el servei militar. El seu germà major, però, va realitzar el servei militar a la banda militar d’infanteria, però en cap moment va haver d’anar a combatre a la guerra. L’altre germà, el petit també va haver de fer el servei militar durant els inicis dels anys 50. Per tant, tot i que ell no el va fer, els seus germans sí. De fet, el seu germà gran va estar més de 9 anys entregat al exèrcit espanyol, tot i que mai va anar a la guerra.

Així passaren els dos primers anys de la guerra  a Mallorca: vivint a la ignorància, exceptuant aquelles ocasions en que rebien notícies sobre petites conquistes de pobles o ciutats i per les manifestacions o festes que celebraven els soldats franquistes, aclamant que guanyarien la guerra. Cal tenir en compte que aquestes tropes no estaven formades únicament per espanyols, sinó que també hi havia italians i alemanys.

Tropes italianes a Palma

L’impacte sobre la població va arribar quan aquesta es va començar a adonar dels crims atroços comesos per les tropes franquistes. Molta gent era morta, molta gent marxava però no tornava, molts judicis que acabaven en condemna de mort...

Per exemple, un dels seus veïns era roig, republicà, fou mort per l’exèrcit franquista. Com ell, van haver-hi centenars de morts.

En conclusió, sí que a Mallorca va haver-hi molta gent que ho va passar molt malament durant la Guerra Civil –molts empresonats, molts morts...- però, no és el cas del meu entrevistat. Ell simplement recorda les poques notícies que li arribaven.

Quan va acabar la guerra i es va fer oficial la victòria dels franquistes, es celebraren molts desfiles i moltes festes. Per exemple, totes les mares de Déu dels pobles mallorquins les van concentrar a Palma per fer una gran manifestació i usar-les com a signe d’alegria davant la victòria. Al mateix temps, també fou quan se n’adonaren dels crims que realment s’estaven produint a Europa, amb l’Holocaust i el règim nazi, ja que la població mallorquina s’havia mantingut ignorant a la situació europea per falta d’informació.

En part, també era una festa perquè s’havia acabat la festa. Tota aquella gent que tenia familiars presos o que havien mort, tots tindrien en compte per tota la vida de que Franco els havia mort. Per altra banda, la gent que no tenia cap parent que hagués estat empresonat o mort, celebraven la fi d’aquest horror.

Alhora, no obstant, s’iniciava la Segona Guerra Mundial, però no fou fins l’inici del règim autoritari de Franco, que la situació no va empitjorar. 

El Franquisme

“La condició del a Guerra Civil era que, un cop acabada la guerra, es restauraria la monarquia. Però Franco va dir que de monarquia res. I així va tenir aquells trenta i pico anys que va comandar. Clar, així començava la barbaritat del franquisme. Més que res, perquè realment era un no viure. No podies fer res, no et deixaven fer res...”

Carrers d'Inca. Nomenclatura franquista.

“Realment el Franquisme no es pot recordar amb carinyo i afecte, perquè realment era molt delicat. Era matar qualsevol persona, era molt... Era tenir la gent fermada, sense poder dir res. El franquisme era una exageració”

Així descriu l’entrevistat el franquisme a les Illes.

Sens dubte, el patiment era major durant la Guerra, especialment, si tenies familiars que feien el servei militar i havien d’anar a combatre, ja que la preocupació era constant. Aquest patiment s’acabarà amb la guerra, però s’allargarà durant 30 anys, ja que, com ell mateix afirma:

“Després tindràs un senyor que mana amb un pla absolut, un pla de dictador, que dicta unes normes absurdes i que has de creure”. 

La post-guerra i la repressió

Un exemple de les atrocitats comeses eren els anomenats “fletxes”, un grup de joves falangistes que portaven un pal a la mà a mode d’arma. En una ocasió, van passar per Inca i tothom era obligat a anar-los a veure passar per davant de l’Ajuntament. Mentre els joves passaven cantant el conegut himne franquista, Cara el Sol, la gent havia d’aixecar la mà. Ell, que estava en primera fila, estava distret i no va alçar la mà. Quan van passar i van veure que no aixecava la mà –gest que era vist com un gest de respecte- el van apartar de la multitud i li van preguntar perquè no havia alçat la mà. Tot i això, el van deixar en llibertat ja que coneixien el seu pare i eren conscients de que era d’una família que no era fi del al règim o, més ben dit, contrari al règim o problemàtica. No obstant, van obligar-lo a beure un got d’oli de racino. L’oli de racino és conegut pels seus efectes laxants i, aplicat a persones sanes o sense problemes estomacals, provocava diarrea durant setmanes.

Bombardejos a les costes mallorquines

Pel que fa als bombardejos, sí que és cert que a Palma hi van haver-hi uns quants. Tot i això, només foren a la capital i a Inca mai en van viure cap, simplement rebien les notícies dels bombardejos a Palma molt de tan en quan: cases enderrocades, morts...

La repressió però sí que es va notar arreu de l’illa. Per exemple, un dels seus veïns d’Inca –un conegut barber del poble- vivia amb la seva dona i un sol fill. Ell era republicà acèrrim, mentre que la dona era catòlica –de missa diària- i el fill havia començat a estudiar al seminari per ser capellà. Però el seu fill, de gran intel·ligència, no es va creure el Misteri de la Santíssima Trinitat quan el va haver d’estudiar al seminari, així que se’n va anar a parlar amb diversos capellans d’Inca. Va decidir que, fins que no fos convençut de l’existència de la Santíssima Trinitat, abandonaria els estudis per formar-se com a eclesiàstic. Finalment, els va abandonar permanentment i mai va tornar a estudiar al seminari. Desafortunadament, mig any abans d començar la Guerra Civil, aquest jove va morir de tuberculosis.

Presoners republicans a Manacor

En Tomàs era una persona que mantenia molt de contacte amb aquest jove seminarista, doncs aquest també estava interessat en al música clàssica, i més d’un cop havia recorregut a en Tomàs per ajuda per compondre algunes peces de caire religiós. Per tant, era una persona propera a la família, ja que també coneixia el pare, que tenia una de les perruqueries més grans del poble. Un cop acabada la guerra, el pare fou mort per les forces franquistes per ser contrari al règim, simplement pel fet de que deien que era roig. Això, sens dubte, va ser un cop baix i molt impactant.

Moltes foren les víctimes que moriren condemnades per ser contraries al règim. Un altre exemple és el d’un treballador de la tenda del seu pare que, de manera rutinària, abans d’anar a treballar, passava pel Carrer Major i entrava al anomenat “Cafè de la República”. Tot i això, no era una persona que defensés la república, simplement s’aturava a prendre el cafè al lloc més pròxim de la seva feina. Va arribar el dia en que l’empresonaren sense judici previ.

Treballant ell al Registre, se’n va adonar de moltes de les problemàtiques que hi havien. Per cada persona que tancaven, els franquistes demanaven al registre un certificat que indiqués si tenia propietats i quantes en tenia. Si es donava el cas que tenia alguna finca registrada en qualsevol dels registres mallorquins, els feien fer un certificat. Immediatament, un jutge militar ordenava que s’embarguessin aquelles finques, sense poder fer res per impedir-ho. Si mataven a l’empresonat en qüestió, el govern prenia les seves finques i si no el mataven, quan l’alliberaven, podia tornar a obtenir les seves finques, pagant l’embarg, és a dir, la quota que equivalia al preu de la casa. Per tant, els presos sortien perdent de totes maneres.

En un principi, però, el Tomàs era franquista, però això es devia a la ignorància en la que vivia. Fins i tot, escrivia poesies dedicades a Franco. En aquest temps, només se sentia parlar de Franco com a quelcom que estava destinat a governar. Incús hi havien profecies que afirmaven que “el principi espanyol, asesorado por un pontífice cuyo nombre significarà la Paz, gabaran al comunismo”. Clarament, es referien a Franco i al Papa Pacelli XII. Però quan es va adonar dels crims que cometia el seu govern, va decidir no defensar-ho més i, més aviat, mantenir-se neutre.

L’exili

Exiliats que es dirigeixen al Port

Moltes foren les persones que van haver de marxar a l’exili per tal de sobreviure a la repressió. Per exemple, tres companys de feina seus van haver de marxar a França i, tot i que s’escrivien durant una època, amb el temps van perdre el contacte i no s’han tornat a veure mai més. S’exiliaven per idees, tal i com ell diu, ja que realment no estaven d’acord amb les normes imposades pel règim, encara que no eren persones obertament republicanes o d’interès per l’exèrcit.